José Afuera: ‘L’autoconsum i l’autocultiu hauria de ser legal. Cal regular-ho’

El passat mes de maig vam baixar a Barcelona per visitar La Maca, que és una de les associacions referents en el desenvolupament dels clubs socials de consum i cultiu de cànnabis. Vam parlar amb en José Afuera, activista reconegut (i bon company) del món cannàbic i de la configuració de les associacions al voltant del seu cultiu. Vam conversar sobre la qüestió de la marihuana, la realitat a Catalunya -pionera en l’expansió d’aquestes associacions- i la seva visió davant aquests fenomens nous emergents i com s’estan  produint. Un estona agradable amb una persona agradable.

SD. Qui és José Afuera?

JA. José Afuera és un usuari de cànnabis, un ciutadà més cansat de la situació il·legal que estem patint els consumidors. Que cultiva i treballa en una associació a Barcelona.

SD. D’on sorgeix la idea de crear una associació de cultiu de marihuana i quina és la filosofia que hi ha al darrere?

JA. La nostra intenció sempre ha estat millorar la situació dels consumidors de cànnabis, dels cultivadors i de la societat en general. I per aquests motius vam decidir muntar una associació fa 6 anys: La Maca. I el cultiu de marihuana ha estat l’element que ha canalitzat es necessitats què tenim.

El cultiu és la imatge perfecta on trobem les carències dels nostres drets: seguretat jurídica, quant puc transportar, quant puc tenir, on puc fumar, quant puc cultivar, etc.

L’objectiu és solucionar la situació de la regulació del cultiu de petits cultivadors i fomentar la creació de petites associacions per distribuir el cànnabis d’aquests.

Desde la federació d’associacions cannàbiques (FAC) es difon lliurement la informació perquè tothom pugui fer-se un club. Ha estat molt positiu, perquè era el què s’havia de fer perquè tothom pugui tenir accés.

SD. Amb quins inconvenients s’ha trobat la Maca per la seva configuració?

JA. Bàsicament amb dos: desconeixement i ignorància. La societat ha avançat molt però encara hi ha molta gent que veu el cànnabis com un dimoni. També cal sumar-ne d’altres: manca d’entesa, traves i lentitud burocràtica per part de l’Administració.

SD. Quines oportunitats veieu? Possible regulació?

JA. Cal que la policia i l’Administració comencin a entendre que el model que promou la FAC soluciona molts problemes, que la possible regulació és factible i possible de diferents maneres. Pot arribar de manera fàctica des de fiscalia que expliqués quines activitats no són delictives, podria arribar per part del govern central que realitzés una regulació del moviment cannàbic general o per part dels municipis, que veient que això genera un problema social, podrien regular a través ordenances municipals les activitats de les associacions.

El futur és la millor oportunitat que tenim.

SD. Com són les relacions amb la administració?
JA. Formals. Ens hem donat a conèixer i hem fet els tràmits pertinents. Periòdicament ens reunim amb el Departament de Salut a través de la subdirecció de drogodependències.

SD. Com són les relacions amb els veïns i la ciutadania en general? S’accepta socialment o es mostren reticents?

JA. Són bones. Si un veí té una queixa s’ha de tractar amb tacte, però normalment no hi ha conflictes. Les associacions federades fem un horari com d’oficina. No fem festes ni gaire soroll. El que fem són tallers i xerrades per als socis. L’únic problema és potser l’olor però fem el possible per facilitar al màxim la convivència.

SD. Com enteneu la relació amb la resta de socis: consumidors/Client?

JA. Per nosaltres això és una associació. Per tant, volem gent compromesa. Però és cert que hi ha molta gent que -aquí i en altres associacions- només és un client -no s’impliquen en les activitats que es proposen-. Però hi ha molta gent que està realment compromesa amb la causa.

SD. Quines modificacions legals es necessiten per a regular els cultius col·lectius?

JA. Despenalitzar l’autoconsum i l’autocultiu. En la llei d’estupefaents del 1967 hi ha un apartat en el què s’especifica quins tres tipus de cultiu serien legals: el científic, el terapèutic i l’industrial. Entre aquests tres hauríem de ficar una coma i afegir l’autocultiu. Si només afegim l’autocultiu i no plantegem això com quelcom mercantilista ni la legalització com un bé de consum més, donarem un pas per solucionar els problemes del consumidors, els usuaris finals i les associacions cannàbiques que autocultivem col·lectivament.

A partir d’aquesta modificació legal, l’autoconsum i l’autocultiu serien legals, i s’hauria de definir quant es pot tenir a casa, portar pel carrer,  quant plantar… en definitiva regular-ho.

SD. Es basa en algun model o proposta creat anteriorment?

JA. Hi ha diferents tipus, nosaltres tenim una vessant de transformació social, som una còpia de Pannagh o Ganjazz que han estat les pioneres.

SD. A nivell internacional teniu algun model de referència?

JA. No, el model s’ha creat a l’Estat Espanyol. Ara, però, si que ens estan copiant en altres països com Portugal, Argentina, Bèlgica, Polònia.

SD. Existeixen diferents tipus d’associacions cannàbiques o totes parteixen dels mateixos paràmetres?

JA. El que ens diferencia de la resta és que algunes estan demanant que entrin turistes, que sigui un bé de consum seguint les pautes d’un mercat neoliberal. Nosaltres estem proposant un canvi de paradigma, de mentalitat.

Pot sonar agosarat, però volem  millorar la societat. No tenim intenció de forrar-nos. Parlo de nosaltres mateixos.

SD. Com es delimita la diferència entre una associació de consumidors de cànnabis i un negoci?

JA. Un cop s’allibera la informació per fer-se una associació, es comença a parlar d’associacions amb ànim de lucre. I els termes són antagònics! Associació esta lligat literalment a ‘sense ànim de lucre’. Gent i associacions que venen a informar-se sobre com muntar una associació després demanen com es crea una amb ànim de lucre. De fet, és el mateix però cometent un delicte.

Però…  Si tens un bon advocat que et blinda doncs pots més o menys trampejar la situació. Cal tenir en compte com està la situació actual, de les institucions, els policies, les institucions funcionant malament perquè l’Administració ho esta portant fatal, sense recursos, uns jutjats aclaparats…

En aquest marc és un moment ideal per a què la màfia es faci lloc, sabent que hi ha impunitat, tant en els robatoris de plantes, com en els passos per muntar-te una associació com a tapadera d’un negoci clandestí. Et pillen però no et tanquen.

La policia té problemes per clausurar aquestes associacions. El que passa és que és molt fàcil muntar-te una associació pantalla. Et poses a distribuir en ella o a vendre l’herba que tu mateix produeixes. Te la compren a un preu molt elevat i tens beneficis. I és molt fàcil incomplir lleis sense norma que no són delicte però que acabarien amb el funcionament de l’associació per exemple delictes fiscals, contra el codi civil, que las assemblees, els càrrecs o el funcionament associatiu no siguin reals, etc. Així, hem trobat que ens ha entrat la màfia que es dedica a portar la droga amb les previsions de les associacions i a exportar-les a altres països.

 

En aquesta situació, amb tot això fluint, és on estem ara. Llavors alguns no ens volem juntar amb aquest tipus de gent. Amb els nous. Siguem realistes, el sector cannàbic de tota la vida -productors, empreses, etc- són els camells de tota la vida que tothom coneix, però no són perillosos. Si cometen un delicte és perquè generalment  venen drogues i s’enriqueixen sense pagar impostos. Que per a mi aquí està el kit: pagar impostos. I l’adulteració de la substància. Ningú controla la substància, no és culpa del camell que ja li donen tallada. Energy control i l’Estat diuen que ve la coca tallada de sudamèrica i el haixix del Marroc és de mala qualitat i ningú no fa res!

SD. Quin penseu que és el futur de la Maca, i de la marihuana en el context socio-cultural què vivim?

Actualment volem canviar la imatge que oferim de la Maca. Canviar l’activisme que es coneix per donar a conèixer també la part social del que fem des del nostre grup terapèutic. Ara hi ha 230 socis terapèutics, tenim un protocol i un estudi clínic d’aquests socis.

SD.  Què pot aportar una associació com la Maca al discurs sobre reducció de riscos al voltant de la prevenció en l’àmbit de les drogues?

JA. Hem estat un espai d’informació a Barcelona sobre el consum de cànnabis, el cultiu i la realització de derivats. Hem treballat la reducció de riscos associada al consum i la legalitat que hi ha entorn el tema de la marihuana.

SD. Notícies com lo de Rasquera, com us han afectat?

JA. No ens agrada el model, perquè mercantilitza la relació entre una associació i el poble i les xifres eren irreals. Amb un discurs encarat a la llibertat de l’usuari, cosa que també defensem, però no a la reducció de riscos. A més, l’error ha estat plantejar-ho de manera mediàtica i lligar a una institució pública que participi de la qüestió.

SD. Per què costa tant, socialment parlant, trobar sensatesa i establir acords al voltant del tema de la marihuana?
JA. Falta cultura entorn el tema i no hi ha massa ‘idea política’ al seu voltant. Els acords s’haurien de portar al nivell tècnic, no a les altes esferes. A més, amb tots els problemes amb la sanitat, l’educació, les administracions… És com que la marihuana no es viu com un gran problema, pel que no sé si té sentit treure a la gent al carrer per això, ara.

Noticia: http://sobredrogues.net/afuera